28 de des. 2011

#14 Explosió micològica abans d'acabar l'any

Avui us portem el resum de les sortides dels dies 8, 17 i 28 de desembre, tres escapades abans d'acabar el 2011. Repetim el mateix raconet de l'article #12 Tururuuuuuuut fa la trompeta, per tant, en algun punt del Parc del Corredor. Avui hi ha moltíssimes fotos així que segurament deixarem més pas a les imatges que a la lletra. La majoria de les espècies ja us les hem presentat en entrades anteriors, però hi ha alguna novetat que incrementa el nostre llistat d'espècies trobades durant la temporada 2011-2012.


Nota: Aprofito l'avinentesa per posar-vos un enllaç directe al Facebook del Temps de Bolets, on hi he penjat un àlbum amb una foto de cadascuna de les espècies identificades aquesta temporada. Espero que us agradi. La idea és veure si l'any que ve som capaços de trobar els mateixos bolets o inclús algun més. Dins d'un any farem la comparativa:



El primer bolet d'avui és la bromosa (Clitocybe nebularis), tot i que molta gent el consumeix resulta que aquest bolet conté una substància anomenada nebularina que segurament és la causant de que a un percentatge de la població (es parla d'un 35%) li resulti indigest. Jo, la veritat, no tinc moltes ganes de saber a quin percentatge de la població pertanyo...


Si l'espècie anterior resulta indigesta a uns quants, l'espècie que ve a continuació encara amaga més misteri. Estem parlant del groguet (Tricholoma equestre, en castellà es coneix com a seta de los caballeros). Aquest bolet fins fa ben poc es considerava comestible i és des del 2006 que se'n prohibeix la seva comercialització ja que es van donar casos greus d'intoxicacions. Per tant, un bolet molt atractiu per fotografiar-lo i admirar-lo al bosc però res de consumir-lo. El vam trobar a una pineda molt petita just al costat del nostre raconet trompeter:


Un altre bolet molt curiós i que teníem moltes ganes de trobar és l'orella de gat (Helvella lacunosa, algú pot dir que es tracta de la Helvella crispa però creiem que la de la foto hauria de ser d'un color més blanc per ser-ho). Una de les particularitats que té és la forma de sella de muntar que presenta el bolet. Aquest tampoc l'he provat (i de moment em sembla que seguiré així), cal saber que és un bolet tòxic en cru. Mireu quines pintes es gasta:


Continuem amb una espècie que és totalment tòxica tant en cru com cuinada però que és espectacular quan la trobes al bosc (tot i que les fotos que us poso no siguin gaire bones), parlem del pixacà (Amanita pantherina) però vigileu perquè es pot arribar a confondre amb la cua de cavall (Amanita rubescens), de la que ja n'havíem parlat en entrades anteriors:


Hem parlat de bolets indigestos, tòxics, comestibles que ara ja no ho són, tòxics en cru,... potser que comencem a parlar del bons, no? Comencem per una família de pimpinella morada (Lespista nuda) realment esplèndida. com recordareu els hi encanta créixer entre la fullaraca i les branques del sotabosc. M'encanta la primera foto amb el cistell de fons:


Un altre que agrada a gairebé totes les cases i ja és més conegut, el famós rovelló vinader (Lactarius vinosus). Us penjo 6 fotos en diferents estats, impressionant el que és de tons verd-blavosos i el grupet de l'última foto. Per cert, fixeu-vos en les fulles que hi ha al terra... què hi veieu? Jo hi veig agulles de pi, fulles d'alzina i de roure. No sempre s'han de buscar els rovellons a les pinedes, cal anar trencant els mites de tota la vida si volem progressar.


Un altre bolet molt conegut i que jo aprecio especialment és la trompeta de la mort (Craterellus cornucopioides). També posarem 6 fotos per donar-li un bon homenatge a aquest bolet que queda tant bé amb pasta i crema de llet:


Sí, a la primera foto també n'hi ha unes quantes de trompetes... només cal que afineu la vista i les trobareu. Per cert ja que parlem de trompetes. He volgut fer un petit experiment a casa, res per passar l'estona. Simplement he agafat un got de vidre amb aigua calenta (esquerra) i un altre amb aigua freda (dreta):


Ja veieu el resultat... la de l'aigua calenta s'ha destenyint poc a poc i també s'ha estriat, la de l'aigua freda com si res. Si netegeu els bolets (molta gent no ho fa però a mi m'agrada passar-li una aigua) us recomano fer-ho amb aigua freda.

Seguim amb els bolets comestibles que hem anat trobant en aquestes 3 sortides. A l'esquerra uns camagrocs (Cantharellus lutescens), a la dreta un d'aquells fredolics de terreny silici (Tricholoma atrosquamosum), li direm fredolic esquamós.


Dos més, a l'esquerra tenim un súper carlet (Hygrophorus russula) i a la dreta un bolet nou per nosaltres que vam aprendre a diferenciar gràcies a la trobada del dia 17 de desembre de 2011 amb els amics de Boletaires.cat, parlem de la llora verda (Russula virescens, les llores també les coneixerem com a cualbres o rússules), un comestible excel·lent i sobretot si tens l'oportunitat de provar-lo fet a la brasa. Fixeu-vos amb el dibuix tant particular que presenta el marge del barret, aquest puntejat és característic d'aquesta rússula. Hi ha moltíssimes rússules diferents i és un gènere molt complicat fins hi tot pels experts. Per sort, n'hi poques de tòxiques però això sí, n'hi ha moltes de molt picants. Aneu amb compte també amb les rússules, no sigui que us equivoqueu i hagueu de tirar el plat a les escombraries per excés de picant.


Ja que us hem presentat una espècie nova, que no pari la festa. Aquí en teniu una altra per a la col·lecció: la llengua de bou vermellosa Hydnum rufescens). A l'article anterior (#13 Bolets a tocar del mar) ja us havíem parlat de la llengua de bou característica de terreny calcari (la blanca), aquesta és la que podem trobar en terreny silici i és realment fina al paladar comparada amb la blanca, a mi m'agrada més, ja sabeu que això, com tot, va a gustos. Recordeu que aquesta família de bolets es caracteritzen per ser molt trencadissos (aneu amb compte a l'hora de posar-los al cistell) i amb agulles a la part de sota del barret (que com vam explicar en l'entrada anterior, cal que es quedin al bosc per facilitar la reproducció i repoblació del bolet):


Per cert, encara hi ha una altra varietat de llengua de bou que esperem trobar la temporada vinent, la Hydnum repandum que aquest sí que és la llengua de bou com a tal (les que hem presentat fins aquí les hem anomenades blanca i vermellosa). A veure si tenim més sort de cara a l'any vinent.

I, per últim, us portem un altre bolet que pràcticament sense saber-ho ja us l'havíem presentat a l'entrada #12. Recordeu aquell bolet que us ensenyava cap al final de l'entrada, el que preguntava si estava contaminat per un altre fong? Doncs, curiosament, 5 dies després el vam trobar de nou (a la sortida del 8 de desembre de 2011). Sí, el mateix bolet! Increïble! Us poso les dues fotos on es veu clarament que es tracta del mateix. I jo sense saber-ho fins comparar les fotos:


El cas és que aquest bolet és un alzinall (Leccinum lepidum) parasitat per un altre fong, en aquest cas per Hypomyces chrysospermus. Si feu un Google trobareu bastants exemples. Bé, això no deixa de ser una curiositat i lo més normal del món és que quan trobeu un alzinall tingui més aviat aquest aspecte:


Aquest és un bolet que es pot menjar, no té res a veure amb els ceps però no està gens malament barrejat amb altres. Parlant de barreja, a la foto que segueix hi ha un altre bolet del que no n'hem parlat avui però que també n'anem trobant en les nostres sortides i ja conegut per tots: la pota de perdiu (Chroogomphus sp., sé diferenciar una pota de perdiu d'una altre bolet, però entre elles em perdo totalment, per això ho deixo com sp.). Aquest bolet que més marronós en primer pla i que té el peu més llarg és la pota de perdiu:


I fins aquí els bolets un per un, aquí teniu les collites d'aquestes 3 sortides, tot plegat, no gran cosa... però això, per mi, és lo de menys. A l'esquerra el que vam agafar entre 4 persones el dia 8-12-2011 (espero que els meus cunyats s'ho passessin d'allò més bé aprenent noves espècies de bolets, la companyia i el dia van ser molt agradables), a la dreta la collita del 17-12-2011 entre 3 persones (on per fi, vaig poder portar a la meva mare a buscar bolets, em va fer molta il·lusió, espero que a ella també!) i, finalment, a sota la collita d'un servidor d'avui, dia dels Sants Innocents (i, no, no és mentida...):


El que m'agrada més de comparar sortides no és la quantitat de bolets que agafem sinó l'evolució de les diferents espècies de bolets trobades al llarg dels dies. Per exemple, veiem que els carlets desapareixen, els alzinalls també, les pimpinelles apareixen al final i les trompetes es mantenen durant tot el mes. No deixa de ser interessant. Evidentment es podria fer una anàlisi una mica més a fons...

Acabem ja, i ho fem amb un fruit del bosc, no tot són bolets... Us presento el cirerer d'arboç (Arbutus unedo), un arbust o arbre petit característic dels boscos mediterranis. El fruit que fa s'anomena arboç i és comestible en cru, jo l'he provat i realment és bo, tot i que té unes llavors molt petites que a algú li podrien molestar a l'hora de menjar-lo. L'any que ve m'agradaria fer-ne melmelada o fins hi tot licor d'arboç (cal fer-lo fermentar), ja veurem. Mireu quin goig:


Sabíeu que els arboços triguen tot un any a madurar? I sabíeu que en un mateix arbre podem trobar el fruit i la flor a la vegada? Avui també ens acomiadem amb una flor, amb la de l'arboç al desembre:


Sort!

14 de des. 2011

#13 Bolets a tocar del mar

Segurament hi haurà a qui li sorprengui el títol d'aquesta entrada i és que hi ha molta gent que se'n fa creus quan li dic que trobo bolets a tocar del mar. I si, a més a més, els hi dic que els bolets que trobo, entre d'altres, són rovellons ja els hi canvia la cara a una d'incredulitat absoluta. Bé, doncs a veure si us en puc fer cinc cèntims tot acompanyant-ho d'alguna foto per demostrar que és possible trobar bolets mirant a l'horitzó.

L'entrada d'avui no descriurà la sortida d'un únic dia sinó la de quatre estonetes que ens hem pogut escapar els dies 30 de novembre, i 5,6 i 14 de desembre de 2011. Algun d'aquest dies va ser una horeta i d'altres tot el matí. Com a dada us puc dir que el terreny que hem visitat aquest cop és calcari i es troba molt a prop del Parc Natural del Garraf. A l'entrada anterior #12 Tururuuuuuuut fa la trompeta us comentava alguns dels bolets que es poden trobar en terrenys silicis (com per exemple les trompetes de la mort, els carlets o els vinaders). Avui us parlaré de bolets totalment diferents, com per exemple la llenega negra, els rovellons o les llengües de bou blanques. Hem d'aprendre que en funció del tipus de sòl podem trobar bolets diferents, a la vegada que, per norma general, cada bolet s'associa amb un determinat tipus d'arbre. Amb el temps ja anirem llimant més aquests conceptes, però abans ho he d'estudiar bé per a explicar-ho bé. Anem a pams! Comencem com gairebé sempre, fotos del bosc on hem estat:


Un bosc de pi amb un sotabosc prou poblat en algun dels seus punts i tot ben cobert per una bona capa de pinassa.

Avui la cosa va de quatres, us vull presentar 4 bolets comestibles diferents trobats en les 4 sortides realitzades a aquest bosc i, a més a més, us posaré com a mínim 4 fotos de cadascun d'ells.

Comencem pel més conegut, el rovelló o esclata-sang (Lactarius sanguifluus). Si aneu a l'entrada anterior, recordareu que comparàvem el pinetell i el vinader amb el pinetell bord. Aquest torna a ser una altra varietat diferent, fixeu-vos amb el nom en llatí i amb el nom popular en català, tots dos relacionats amb la sang i és que s'ha de vigilar amb aquest bolet perquè un cop tallat allò que toca ho taca d'un color vermell que sembla sang:


Diuen que com més a prop de la costa més bons són els rovellons. Bé, per gustos els colors. Ja m'enteneu, jo ara mateix no sabria dir si m'agrada més el rovelló vinader o l'esclata-sang (o rovelló). I a vosaltres, els que hagueu provat els dos, per quin us decanteu? El que sí que tinc clar és que el pinetell no té el sabor de cap d'aquests dos ni de bon tros, és com més aigualit, no?

Un altre bolet que us presentava a l'entrada anterior era el Tricholoma atrosquamosum i ja us parlava d'un tal Tricholoma terreum, us deia que quan visitéssim terrenys calcaris esperava trobar-lo, doncs aquí el tenim, el fredolic més conegut per tothom, 4 fotos més:


Una característica del fredolic és que té el peu prim i fibrós i si es pressiona es trenca amb facilitat. El nom popular de fredolic li és molt adient ja que en principi comença a sortir amb els primers freds i normalment és indicador de que la temporada de bolets de tardor ja arriba al seu fi. Aquest any, amb aquesta climatologia tant irregular, totes aquestes coses se'n van a norris. Però, a la vegada, fa que anys atípics com aquests siguin molt interessants pels boletaires, ja que fa que ens hem d'esforçar d'allò més per trobar els tresors que ens ofereix la natura.

I ara sí! Ha arribat el moment clau d'aquesta entrada. El moment de presentar-vos al bolet estrella d'aquestes terres, la llenega negra (Hygrophorus latitabundus), una delicatessen dels nostres boscos. La llenega negra no és un bolet qualsevol, és l'estrella del bosc i del cistell. És un dels bolets més buscats ja que és boníssim al paladar, és tant bo que es mereix més fotos que la resta, fins a 6!


Segur que quan el trobeu no us farà tanta gràcia la mucositat que solta i sobre tot netejar-la, però l'esforç val la pena. Això sí, cal que vigileu, com amb tot els bolets, per a no confondre'ls amb altres. Només agafeu aquells que coneixeu perfectament! És molt fàcil confondre un bolet amb un altre quan no es coneix bé, molt a prop de les llenegues negres hi he trobat aquest altre bolet (aquest no és un dels quatre que us volia presentar avui, és l'infiltrat del dia):


Aquest bolet, si no m'equivoco després de buscar molt per Internet i per llibres, és el garlandí (Tricholoma caligatum). Tot i que no és exactament igual ni de bon tros, pot arribar a plantejar-te algun dubte si te'l trobes primer que la llenega negra. A la tercera foto podeu comparar un exemplar de llenega negra amb un garlandí. Investigant una mica he descobert que aquest bolet també és comestible però no gaire apreciat ja que té un gust molt (massa) intens. Un cosí germà d'aquest és el Tricholoma matsutake, utilitzat freqüentment a la cuina japonesa.

El quart bolet d'avui és la llengua de bou blanca (Hydnum albidum), un bolet curiós ja que enlloc de làmines, plecs, tubs o porus té agulles en la part inferior del barret. És un bolet que és molt fràgil, així que aneu amb compte a l'hora de posar-lo al cistell, és trenca amb molta facilitat.


Ja veieu per les fotos que no acostuma a sortir sola, trobar un erol de taques blanques mig cobert per la pinassa és bastant espectacular i només per veure això a val la pena l'escapada al bosc. També cal dir que si comenceu a trobar llengües de bou vol dir que la temporada també s'acaba, igual que dèiem pels fredolics. Són dels últims bolets comestibles que podem trobar en terrenys calcaris abans que arribi el fred de l'hivern.

Consell: com us he comentat, la llengua de bou es caracteritza per tenir agulles. Aquestes agulles es desprenen del barret amb molta facilitat, simplement passant-hi el dit ja veureu que cauen. Si cuineu algun plat amb aquest bolet convé treure-les perquè, del contrari, us quedarà un plat ple de cosetes blanques petites i allargades i, de ben segur, que si teniu convidats a casa no els hi farà gens de gràcia. Si no ho coneixen els hi pot arribar a fer una mica de fàstic veure el plat ple de cuquets. El consell no és treure-les un cop a casa, sinó al propi bosc, allí on les heu trobat. D'aquesta manera tots hi sortim guanyant: facilitem la reproducció del bolet gràcies a la dispersió de les agulles i facilitem la neteja un cop a casa. Fa una mica de pal, però penseu que esteu fent el més correcte pel bolet.

Fixeu-vos en l'evolució de les collites dels quatre dies que hem visitat la mateixa zona:

1) 30 de novembre de 2011                                                      2) 5 de desembre de 2011

3) 6 de desembre de 2011                                                      4) 14 de desembre de 2011
El dia 1) vam trobar rovellons, algun fredolic i, fins hi tot, un parell de potes de perdiu (enllaç a les entrades on hem parlat d'aquest bolet anteriorment: Pota de perdiu).
El dia 2) [5 dies després] van desaparèixer les potes de perdiu, es van mantenir els rovellons i els fredolics i van aparèixer les primeres llenegues negres i llengües de bou blanques.
El dia 3) [1 dia més tard] vam ampliar quantitats (també hi vam estar més estona) però ja només vam trobar un únic rovelló.
El dia 4) [8 dies més tard] ni rastre de rovellons, algun fredolic perdut i una bona quantitat de llenegues i llengües per la poca estona que vam poder estar al bosc.

El que vull dir és que amb això dels bolets no val a badar, aquest any ha plogut poc i la temporada de cada bolet ha estat relativament curta. Ja veieu com canvien les espècies trobades al mateix bosc en tan sols 15 dies de diferencia.

Ja queda poc per dir, només un parell d'apunts de cuina. A l'entrada anterior del bloc us explicava com conservar en pots de vidre els carlets, aquest cop hem aplicat els mateixos passos per conservar algunes llengües de bou blanques i algunes llenegues negres, el resultat és el següent:


Ja veieu que no cal comprar pots per fer conserva (no n'hi ha dos d'iguals), hem d'aprendre a reciclar tot el que puguem!

I una recomanació culinària: les llenegues negres les vaig fer al forn a una temperatura d'uns 180º i amb una picada d'all i julivert. Perfectes! Sóc de l'opinió que no cal un plat molt sofisticat per assaborir un bon bolet. Us deixo l'abans i el després:


I aquí ve la demostració del que us deia al principi, agafar bolets a tocar del mar és un privilegi i nosaltres tenim la sort de poder-ho fer. Si, se'ns va fer de nit al bosc...


Avui si que podem acabar amb una flor, bé més aviat amb un arbust de flors grogues molt mediterrani que es coneix com la gatosa (Ulex parviflorus) i que es caracteritza per tenir unes bones espines entre flor i flor:


Sort!