25 de set. 2011

#9 Una de camagrocs

Encara no sabem molt bé com hem descobert aquest racó, però el que si us asseguro és que hem fet una bona pila de quilòmetres! Primer hem anat cap al Berguedà i res de res de res; i quan dic res, vull dir res, cap rastre de bolet! Així que hem decidit tornar cap al Ripollès, però aquest cop sense pujar tant amunt com el dia de la sortida per les Rambles. Vam anar a una zona prou concorreguda, tot i que no ens vam creuar amb cap boletaire.

La idea del dia era trobar algun rovelló o algun camagroc, tampoc esperàvem trobar res de l'altre món... que equivocats que anàvem! Podem dir que hem triomfat! Primer cistell ple de la temporada, i que no sigui l'últim! Anem per feina, poseu-vos còmodes, que en breu, us en serviré una de camagrocs...

El bosc amb certa pendent, cosa que potser no s'aprecia del tot a la foto, presentava aquest aspecte tant verd:


Hem decidit que podia ser un bon candidat per donar-hi un cop d'ull, el terra es veia humit i ens donava molt bones sensacions (què fàcil és escriure això de les sensacions sabent que hem omplert el cistell...). Doncs això, comencem a caminar i el primer que ens trobem tot just posar un peu al bosc és un rovelló (una mica mossegat però un  rovelló!) Perfecte! Decidim seguir buscant a veure si en trobem algú més, però malauradament es veu que era l'únic de la zona. Els que si que han anat apareixent davant nostre son uns bolets amb el peu de color groc, tot just treien el cap del terra (o de la molsa, més ben dit). Efectivament, els primers camagrocs comencen a caure al cistell, ens engresquem i comencem a pujar cap amunt i mireu amb que ens trobem...


De cop i volta comencen a aparèixer colònies de camagrocs (Cantharellus lutescens) per tot arreu, semblava una invasió, no us podeu imaginar la il·lusió que ens ha fet trobar-nos rodejats d'aquests bolets. Ara, el mal d'esquena no te'l treu ningú! Et fas un fart d'anar ajupit pel terra plegant d'aquí i d'allà, però val molt la pena. És un bolet molt bo a la cuina, que dona molt joc. Per posar uns exemples: podeu fer una truita de camagrocs, d'acompanyament d'un bon bistec a la planxa o com a ingredient d'una bona coca de recapte.

Dels que vam trobar n'hi havia algun que era per presentar a concurs. Mireu quin un, mida XXL:


La veritat és que és un bolet que a mi em cau amb gràcia i em fa molta il·lusió trobar, no sé si és pel contrast de colors amb el bosc o perquè sempre l'associo amb grans jornades boletaires. Mireu-lo més d'aprop, no em digueu que no fa paxoca:


I ara uns quants de junts, mireu quin goig que fan i que sans:


A aquest bolet jo el conec com a camagroc, crec que és prou evident d'on ve aquest nom, però hi ha molts llocs de Catalunya que se'l coneix com a rossinyol de pi. Aquest darrer nom ens indica una mica l'hàbitat, creix en les obagues de les pinedes, racons on es conservi bé la humitat.

Tal com us deia al principi hem omplert el cistell i aquí en teniu la prova:


Ahhh! A la foto de la dreta teniu les tres varietats de bolet que hem trobat avui: els camagrocs, el rovelló (en singular) i la pota de perdiu (Chroogomphus rutilus), que em reservo parlar-ne en properes entrades al bloc. El que si us puc avançar és que aquest bolet, un cop el poses a la paella, canvia a un color lilós molt espectacular. Ja en parlarem un altre dia...

I us preguntareu, i que en fas de 4 Kg de camagrocs? Penseu que és un bolet que pesa molt poc i, per tant, 4 Kg són molts bolets, molts! Bé, arribats en aquest punt hi ha bàsicament tres opcions: se'n poden regalar uns quants, es poden passar per una paella amb una gota d'oli i després congelar amb la pròpia aigua que hagin soltat, o la tercera opció: assecar-los i guardar-los en un pot de vidre. Ara us explico aquesta última, que és la que hem escollit nosaltres tot i que segur que en regalem algun que altre, molt senzill si seguiu aquests passos:

1. Netejar els bolets amb aigua. Hi ha gent que no els neteja, però jo prefereixo fer-ho. D'aquesta manera si han vingut a casa amb companyia del bosc pots aprofitar `per saludar.
2. Escórrer els bolets tant com pugueu.
3. Posar-los a sobre de papers de diari per a que absorbeixi l'aigua del bolet.
4. Canviar els papers de diari. El primer dia s'hauran de canviar més d'un cop, els següents dies amb un cop ja n'hi haurà prou i els últims dies del procés ja no farà falta ni canviar-los.Això s'aprèn sobre la marxa.
5. Un cop ben secs agafarem un pot de vidre, al cul del pot hi posarem un mica de paper de cuina, omplirem el pot amb els camagrocs secs i hi posarem una mica de sal (el que hi cap en una cullereta de cafè). D'aquesta manera s'absorbiran les possibles restes d'humitat.
6. Tancar el pot i al congelador! Al congelador? Si, uns quants dies de congelador matarà les possibles larves que s'hagin instal·lats als camagrocs secs. També us diré que no tothom ho fa o no tothom ho sap... però més val ser previsor.
7. Ja teniu el vostre pot de camagrocs llest per posar-lo al rebost.

En funció d'on viviu el procés d'assecat serà més ràpid o més lent. En el meu cas, en un pis a Barcelona, el procés dura una setmana ben bona. També hi fa molt la ventilació del lloc i la humitat, evidentment. Per cert, si feu això en un pis, us asseguro que no us cal ambientadors! Respirareu una flaire molt interessant durant uns quants dies. Quan arribes a casa, si tanques els ulls i et deixes portar, sembla que estiguis al mig del bosc. Molt contradictori i curiós tot plegat.

Quan vulgueu menjar-los només cal que els poseu en un plat amb aigua ni calenta ni freda i ja veureu com poc a poc s'aniran inflant (mínim necessitaran mitja horeta). Tothom diu que agafen la mida original però jo no ho aconsegueixo mai, sempre se'm queden un pèl més petits... En fi això és el de menys, bon profit!

Aquí teniu l'abans i el després del procés d'assecat:


És espectacular com es redueixen un cop perden tota l'aigua que porten.

Res més per avui, alguns haureu aprés alguna cosa, altres haureu gaudit de les fotos i altres simplement haureu passat l'estona. Sigui com sigui us agraeixo que la vostra lectura hagi arribat fins aquí i si teniu cap comentari podeu deixar-lo aquí mateix o al Facebook. Jo també vull aprendre amb i de vosaltres. Merci!

Acabem amb un parell de fotos, la primera unes fulles de grèvol (Ilex aquifolium), vigileu que punxen:


I la segona, el que queda d'una flor:


Molts bolets, molta natura i molta, molta...

Sort!

11 de set. 2011

#8 Les Rambles del Ripollès

Aquesta vegada hem anat de cap de setmana al Ripollès. A dia d'avui de les poques comarques de Catalunya on hi ha plogut i, per tant, on encara s'hi pot trobar algun bolet. Ja us dic ara que al bosc hi havia molta molta gent, d'aquí que el lloc on hem anat rebi el nom popular de Les Rambles del Ripollès, tot fent un joc de paraules comparant-ho amb la gran afluència de gent que hi ha sempre a les famoses Rambles de Barcelona. Bé, intentem situar-nos una mica més, aquest cop us deixo investigar a vosaltres, aquí teniu la foto del poble on hem passat el cap de setmana, segur que més d'un ja sap perfectament el lloc on hem estat, tot i que es veu un pèl petit al fons de la vall.


Com veieu estàvem a una alçada considerable, aproximadament sobre els 1650 msnm. I, com molts de vosaltres sabeu, no sempre es fàcil arribar als llocs ja que per les pistes forestals et pots trobar de tot. Nosaltres, en aquest cas, ens vam trobar uns cavalls ben simpàtics que, per sort, ens van deixar passar sense problemes:


Un cop elegit el lloc on deixar el cotxe ens vam endinsar al bosc i vam començar a buscar bolets. Feia molt bona pinta, al veure el bosc vaig pensar... segur que trobem alguna cosa, això promet! Això si, la pendent que hi teníem davant també prometia. Mireu, mireu,...


Poc a poc vam anar superant la pendent i vam anar posant-hi alguna cosa al cistell. Però també vam trobar molts bolets que no ens els vam voler emportar a casa, però si que vam aprofitar per fotografiar.

Ah! Arribat aquest punt us volia comentar que si veieu un bolet i sabeu segur que no us l'emportareu cap a casa, no l'arrenqueu, deixeu-lo tal i com l'heu trobat. Tots els bolets tenen la seva funció al bosc i és una mica trist quan vas caminant i vas veient que hi ha molts bolets arrencats i tirats per tot arreu. Intentem respectar a la natura! Per altra banda, el que si podem fer és emportar-nos algun bolet que no coneixem per estudiar-lo i identificar-lo a casa; qui diu a casa, si voleu, diu a alguna associació micològica, on segur que ens donaran un cop de mà. Els experts diuen que una bona manera d'emportar-se un bolet per a que no perdi propietats durant el viatge i arribi amb les millors condicions possibles és embolicant-lo amb paper d'alumini. Així que ja ho sabeu, collir bolets per a identificar, si. Collir bolets per tirar-los, no. Entre tots hem de cuidar el que tenim. Si no ho fem nosaltres, estem perduts.

Dit això, us poso uns quants exemples de bolets que no ens vam emportar cap a casa. Si numerem les fotos d'esquerra a dreta i de dalt a baix, m'aventuro a dir el següent de cada bolet:

- Fotos 1, 2 i 3: diferents espècies de peu de rata, a saber quina és cadascuna... encara ens queda molt per aprendre. Alguna d'aquestes podria ser el "peu de rata groc" (Ramaria flava)? A saber... jo no me la jugo. Per menjar un bolet, n'he d'estar 120% segur. I crec que aquest és un bon consell, amb els bolets no es pot dubtar... Hi ha una dita que diu: "Tots els bolets són comestibles, com a mínim un cop". No us la jugueu, no val la pena i us hi va la vida.

- Foto 4: té tota la pinta de ser una Russula. Ves a saber quina espècie...

- Foto 5: d'aquest bolet encara en sé menys que de l'anterior. Quan el vaig anar a collir em pensava que era un rovelló i al veure'l de prop vaig tenir clar que no. Podria ser de la mateixa família dels rovellons/pinetells, per tant, jo apostaria pel gènere Lactarius

- Foto 6: jo col·loquialment a aquest li dic estrella de terra, un bolet molt curiós del gènere dels Geastrum però hi ha moltes espècies que pengen d'aquí.

- Foto 7: aquest si, col·loquialment se'ls coneix com a pets de llop i m'atreviria a dir una mica més aquí: Lycoperdon perlatum, però caldria confirmar-ho.

- Foto 8: no ho negaré pas, d'aquests bolets no en puc dir res! Però em va fer gràcia fer la foto, semblava que estiguessin allí, esperant que algú el hi fes precisament una foto.

- Foto 9: d'aquest si que no en tinc cap dubte: Amanita muscaria, un bolet tòxic però no mortal. A vegades es confon amb l'ou de reig (Amanita caesaria), el dia que en trobem ja les compararem i en parlarem més a fons.


Els bolets que venen a continuació ja són una altra història, rossinyols, ceps i un apagallums. Comencem pels rossinyols (Cantharellus cibarius). N'hi havia per donar i per vendre però, per desgràcia nostra, tot just havien acabat de sortir... així que com els de la foto de l'esquerra, molts (aquí potser no s'aprecia, però eren molt molt petits, com botons); com els de la foto de la dreta, tot just per tastar-los:


També vam trobar uns quants ceps. I dins de la família dels ceps creiem que en vam trobar dos espècies diferents: Boletus edulis (les dos primeres fotos) i Boletus pinophilus o pinicola (la tercera foto; aquesta foto m'agrada especialment, sembla que el cep petit tingui por i s'amagui darrera del pare/mare). Aquí no s'aprecia gaire bé però en viu i en directe es veia clar que no tots eren Boletus edulis. Una manera de diferenciar-los és gràcies a que l'edulis es caracteritza per una línia de color blanc que va recorrent tot el contorn del barret. Per altra banda, el barret del B. pinicola és de tons rogencs mentre que el B. edulis és de tons més marronosos. El món dels Boletus és prou complicat i extens, ja us en vam fer cinc cèntims en aquesta entrada: #6 Un tomb pel Montseny, on ja vam parlar dels cosins d'aquests que hem trobat ara: del Boleus aestivalis i del Boletus erythropus. De totes maneres, un cop a casa els vam cuinar per separat i us puc assegurar que les textures eren prou diferents entre uns i altres.


Una altra espècie que hem trobat en aquesta sortida és l'apagallums o Macrolepiota procera. I bastant curiosa la manera com el vam trobar, ja estàvem marxant del bosc quan de sobte el vam veure des del cotxe i vam parar per fotografiar-lo:


Vigileu molt amb aquest bolet i sobretot fixeu-vos en la part del nom "Macro", aquesta paraula ve del grec i el seu significat és "gran". Perquè dic això? Doncs perquè hi ha algunes espècies de Lepiotes que no són comestibles, altres que són tòxiques i, finalment, unes altres que són mortals! L'apagallums és una bolet que té molta presència i es veu de lluny (ja us dic, nosaltres el vam veure des del cotxe, al marge del camí); aproximadament pot fer uns 15-40 cm d'alçada i quan el barret s'obre del tot i es posa pla por arribar a fer uns 30 cm de diàmetre. Un altra característica és que té una anell doble mòbil, es pot moure amunt i avall de la cama del bolet (a la foto ja es veu que no està molt subjecte...). Diuen que com a precaució no s'agafin mai els apagallums que facin menys de 10 cm de diàmetre (per allò de no confondre'l amb una Lepiota, si voleu que us digui la veritat jo només agafo aquells que facin un bon pam, és a dir, uns 20 cm de diàmetre de barret). Pot sonar exagerat, però és segur. Una altra recomanació, aquest cop culinària: si el cuineu, utilitzeu-lo com a base de pizza i a sobre poseu-hi els ingredients que vulgueu. Us sorprendrà molt gratament, ja ho veureu!

I això és el que vam trobar en el parell d'excursions que hem fet aquest cap de setmana de la Diada. Si llegiu el bloc habitualment no us serà complicat esbrinar on vam comprar la navalla de color vermell de la foto:


Si amb la primera foto de l'entrada no us ha servit per endevinar de quin poble es tracta... si hi heu anat seguraremnt que aquests porticons us sonaran, es un poble amb molta molta tradició boletaire:


I ja de tornada cap a casa vam parar a dinar un entrepà en un gorg a Sant Joan de les Abadesses, el Gorg embruixat de Malatosca:


A l'entrada del caminet que porta al gorg hi trobareu un cartell i a baix de tot hi podreu llegir la llegenda popular que us poso a continuació i que justifica el perquè de la paraula "embruixat":


Per acabar, com sempre intentem fer, una flor per posar color a la sortida, tot i que els rossinyols ja tenien un color groc ben vistós!


Fixeu-vos bé en aquesta foto, és com la vida mateixa, un flor en segon pla tota marcida, amagada, morta. Però davant n'hi ha una altra plena de vitalitat, lluent, vistosa, ferma. Ho deixo així, per a que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions... Gaudiu de la natura!

Sort!